II Navegació de cabotatge
L’ordenació dels vents i els corrents:
l’obra de Matthew Fontaine Maury
150 anys de la publicació
de
The Physical Geography of the Sea and its Meteorology
Societat
Catalana de Geografia
Fins que a l’illa Eòlia arribàrem, on habitava
Èol, el fill d’Hipotes, amable als déus que no moren.
I és una illa flotant; i l’encercla tota sencera
un mur de bronze infrangible; i que llisa s’empina la
roca!
......
Ara, quan al meu torn jo demano la ruta i li prego
que m’encarreri, tampoc no s’hi nega i prepara un
guiatge.
I vet aquí, fa un sac amb la pell d’un brau de nou
herbes,
dins el qual empresona les rutes dels vents bramulosos;
car intendent dels vents és al càrrec que té del Croníon,
perquè faci amainar o abrivi, d’ells, el que vulgui.
Èol em dóna aquest sac i dins el buc del navili
ve a fermar-lo, nuat amb fil esplèndid de plata,
ben estret, que no deixi escapar ni una mica de brisa.
I m’envia llavors l’alè d’un ponent, perquè ens dugui,
els vaixells i a la gent; però no ens havíem de veure
complert,
que havia de perdre’ns la nostra mateixa oradura.
Nou dies vam navegar, per igual de nit i de dia;
i al desè per fi es mostraven els camps de la pàtria,
tan a la vora, que en vèiem els focs i la gent
encenent-los.
(Homer, l’Odissea, cant X)
1. Presentació
La sortida marítima d’enguany està pensada com a petit
homenatge a Matthew
Fontaine Maury, l’oceanògraf nord-americà que publicà el
1855, ara fa doncs 150 anys,
la que esdevindria la seva obra més coneguda: The
Physical Geography of the Sea and
Its Meteorology.
Per tal d’oferir als participants a la sortida una mínima
informació sobre aquest
personatge, els seus treballs i la seva importància, hem
elaborat aquest petit dossier,
que s’estructura en dos apartats. Al primer es presenta
una succinta biografia de
Maury, i al segon es comenten els seus treballs més
significatius. En acabat, s’exposen
els objectius de la sortida i l’operativa a realitzar per
dur-la a terme.
2. Matthew Fontaine Maury:
apunts biogràfics
Matthew Fontaine Maury va néixer el 14 de gener de
1806 a Spotsylvania County, a l’estat nord-americà de
Virgínia. Va ser el setè fill de Richard i Diana Minor
Maury.
A la tardor de 1810, la família es va traslladar a
Tennessee, on el jove Matthew va créixer i va rebre una
bona educació.
Influenciat pels relats del seu germà gran sobre les
seves experiències a la Marina, Maury s’hi va allistar el
1825.
El seu primer embarcament va ser a bord del
Brandywine, que portava Lafayette de
tornada cap a
França, després de la seva visita als EUA.
El seu segon embarcament va tenir lloc el juny de
1826, a bord de la fragata Macedonian. Va anar a Rio de
Janeiro i va estar navegant per
aigües brasileres.
El seu tercer embarcament, el 1827, fou a bord del Vincennes, que va ser el
primer vaixell
de la US Navy a completar la volta al món; va retornar al
port de Nova York el 1830.
És probable que fos durant aquests viatges que Maury va
pensar en la importància de
comprendre els models globals de vents i corrents per a
la navegació comercial.
El juny de 1831 s’embarcà de nou a bord del Falmouth, que havia d’anar
cap al Pacífic.
En aquest viatge anava com a oficial responsable de la
navegació i naturalment desitjava
fer el viatge el més ràpid possible. Abans de salpar, va
estar cercant dades sobre els vents i
corrents a fi de determinar els millors rumbs per a fer
la singladura. Va quedar molt
sorprès en descobrir que pràcticament no hi havia
documentació. De ben segur, va ser
aquesta situació que el va moure a pensar en la
necessitat de noves investigacions que
permetessin millorar aquesta manca d’informació. Estant
al Callao, va ser transferit a la
fragata Potomac, en la qual tornar
a Boston el 1834.
Es va establir durant set anys a Fredericksburg,
Virgínia. Fou en aquesta època que
començà a escriure i publicà a l’American
Journal of Science and Arts el seu primer article,
titulat On the Navigation of Cape Horn, en el qual, a
més de descriure els perills del pas
d’aquest cap, donava informació referent als vents i a
les peculiars pujades i baixades del
baròmetre en aquelles latituds.
Va publicar el llibre A new Theoretical
and Practical Treatise on Navigation, que aviat va
esdevenir manual dels joves oficials de l’armada.
El setembre de 1837, el govern dels EUA va voler fer una
expedició per explorar els mars
antàrtics i va designar-ne Maury, astrònom i assistent de
l’hidrògraf. Per preparar-se, anà a
l’observatori de Rittenhouse Square a Filadèlfia, on va
aprendre l’ús dels aparells
astronòmics. L’expedició, però, es va anar ajornant i
finalment Maury va renunciar a
participar en el projecte.
Poc després, va ser assignat a la inspecció de ports.
L’any 1839, durant un permís, va
anar a visitar els seus pares a Tennessee. De tornada, el
carruatge en què anava de
7
passatger, va bolcar i Maury es va trencar una cama,
lesió de la qual mai no es va recuperar
del tot.
El 1842 va ser nomenat superintendent del Dipòsit de
Cartes i Instruments del
Departament de l’Armada a Washington DC. Va ser aquí on
Maury començà a estudiar el
gruix de diaris de navegació amuntegats als arxius del
Dipòsit. Amb aquesta informació,
començà a construir una base de dades global sobre
corrents, vents i models de temps
d’arreu del món. Inicià la publicació de les seves
pròpies cartes, les quals de seguida
tingueren una continuació, els útils Pilot’s
Charts emprats per tots els vaixells. Va ser tanta
la demanda de les noves cartes de l’oceà, que es va veure
obligat a demanar-ne en canvi
una contrapartida, de manera que no les lliurava als
capitans que les hi sol·licitaven fins
que no li deixaven els diaris de bord dels seus viatges
més recents. Les cartes de Maury ben
aviat van esdevenir famoses internacionalment.
Des de llavors ençà, cada Pilot Chart té una nota al
marge superior, indicant que Maury
va ser el responsable de l’elaboració d’aquestes cartes.
El Dipòsit de Cartes i Instruments es va convertir en
l’Observatori Naval dels EUA l’any
1844, del qual Maury va ser el primer superintendent.
Interessat en la qualitat de l’educació dels homes de la
Marina, Maury constantment
parlava sobre la necessitat d’una escola de nàutica i va
ser tant persistent en els seus
esforços que el 1845 es creà l’Acadèmia Naval de
Annàpolis.
A la dècada de 1850, va insistir en la necessitat
d’explorar les aigües del món que encara
no havien estat cartografiades. Va encoratjar les
exploracions de la conca polar d’Elisha
Kent Kane. També ajudà el seu cunyat, William Lewis Herndon,
a explorar el riu
Amazones, des del seu naixement als Andes fins a la seva
desembocadura.
Maury havia constatat la mancança d’informació ordenada,
classificada i fiable, i
perseverava, a través d’escrits i conferències, en la
necessitat d’enregistrar les dades
oceanogràfiques a bord dels vaixells de l’armada i de la
marina mercant, d’una manera
sistemàtica i homogènia. Amb aquesta finalitat, va
publicar uns formularis per ser emprats
com a diari de navegació. Ràpidament aquest sistema
d’indexar els corrents, vents i altres
fets durant les navegacions va ser adoptat arreu del món.
Maury va proposar la realització d’una conferència
mundial per desenvolupar un
sistema universal d’observacions meteorològiques. La
proposta obtingué una bona acollida
internacional: l’estiu de 1853 es celebrar el Congrés
Internacional de Brussel·les i Maury,
representant dels EUA, va ser qui hi donà la conferència
inaugural.
L’any 1855, la US Navy tenia massa gent enrolada i, per
això, es va crear una oficina per
examinar i retirar qui no fos apte per fer totes les
tasques que s’esperaven d’un home de la
Marina. Aquesta oficina va declarar Maury “no apte” per
al servei, a causa de la seva
coixesa. Mentre va estar retirat de la Marina, li va ser
permès de continuar a l’Observatori.
La iniciativa féu enfadar Maury i continuà dolgut malgrat
que el Congrés del EUA revocà
la decisió de la Junta el 1858 i l’incorporà al servei
actiu amb promoció a capità de fragata.
El 1855, Maury publicà la que es considera la seva major
contribució a l’oceanografia, el
llibre La Geografia Física del Mar. L’obra conté
informació detallada sobre el Corrent del Golf
i mapes batimètrics amb els contorns de les profunditats
que excedeixen les 4,5 milles.
Hom ha anomenat el llibre de Maury “el primer manual
modern d’oceanografia física.”
Els registres de Maury sobre la naturalesa del fons de
l’oceà van permetre a Cyrus Field
estendre el primer cable telegràfic transatlàntic, que va
operar per primer cop el 1858.
A mida que el temps passava, Maury era totalment
conscient de les diferències
polítiques que es desenvolupaven entre el Nord i el Sud
dels EUA. Dos dies després que
Virgínia se separés de la Unió, Maury, a causa del seu
naixement en aquest estat i de
l’educació que va rebre dels seus pares, renuncià al seu
càrrec a l’Observatori i a la Marina,
i immediatament oferí els seus serveis al govern
Confederat.
Durant la Guerra de Secessió, va fer millores a les mines
submarines (anomenades en
aquells temps torpedes), i va ser el primer americà que
en va fer explotar una, per mitjà de
l’electricitat, amb èxit.
El 1862, el govern Confederat envià Maury a Anglaterra a
comprar i armar un o més
vaixells per a la guerra i a intentar que els països
estrangers col·laboressin amb el Sud. El
1865, quan Maury estava a punt de tornar a Amèrica, la
guerra va acabar. L’amnistia
atorgada a la majoria dels confederats no s’aplicava a
les persones que, com Maury, havien
tingut una part activa i destacada en el conflicte. Si
hagués tornat a casa, hauria estat
arrestat i jutjat com a traïdor. Com que havia conegut i
havia mantingut molt bona relació
amb Maximilià, l’emperador de Mèxic des de 1864, Maury
anà cap en aquell país. Va
projectar-hi un pla per endegar una colònia que anomenà
Nova Virgínia, per encoratjar la
immigració a Mèxic, especialment dels soldats confederats
que no volguessin quedar-se als
EUA. Maximilià va posar Maury com responsable del
programa. Poc temps després, però,
Maury anà a Anglaterra per veure la seva família i,
mentre va ser fora, el govern mexicà va
expulsar per la força l’emperador i acabà amb el projecte
de la colònia Nova Virgínia.
El 1868, Maury, a qui li havien ofert plaça de professor
en diverses escoles del Sud,
decidí acceptar l’oferta de l’Institut Militar de
Virgínia, tot i que encara estava temorós del
que el govern ianqui li podia fer. Afortunadament, mentre
era a bord del vaixell que el
tornava a casa, el president Johnson va emetre la
Proclamació d’Amnistia, que li possibilità
un retorn segur.
Matthew Fontaine Maury va ser professor a l’Institut
Militar de Virgínia des de
setembre de 1868 fins a la seva mort, el febrer de 1873.
3. Els vents del món
És possible que, en general, hom pensi que l’Odissea, a
part del contingut èpic i
arquetípic, amb els seus valors històrics i literaris, no
té, o no ha tingut, cap valor científic:
sabem que els vents no es deuen al caprici dels déus.
Però llegida amb els ulls dels que, d’una manera o altra,
tenim alguna experiència
nàutica –i sobretot si aquesta experiència es limita al
Mediterrani -, no podem evitar
d’acceptar, en certa manera, com a vàlida l’explicació
homèrica sobre les lleis que regulen
els vents. Sovint, malgrat els mapes isobàrics i les
dades fornides pels satèl·lits actuals,
quan sortim a navegar, els vents ens resulten
contradictoris i capriciosos. Si pregunteu a
qualsevol aficionat a la nàutica, us dirà que, triï el
rumb que triï, el vent sempre li vindrà
de cara, la qual cosa no fa més que confirmar la teoria
homèrica sobre l’origen dels vents.
Bromes a part, entre el temps en què el caprici dels déus
explicava les anades i vingudes
dels vents, i el temps en què Maury en va cartografiar
les direccions i la força per a cada
més de l’any a l’oceà Atlàntic, hi ha hagut un llarg procés
d’aprenentatge per part de la
gent de mar primer, i pels científics després. No és
l’objecte d’aquest document explicar
aquest procés, tot i que creiem que és un treball pendent
–al contrari del que passa amb el
procés de determinació de la longitud i la latitud -, i
no exempt d’interès.
Malgrat les limitades pretensions d’aquests fulls, no
volem renunciar a donar alguna
pinzellada que permeti als volenterosos participants en
la navegació copsar la lenta i difícil
elaboració d’aquest saber, d’antuvi basat en
l’experiència dels navegants que, amb molt de
coratge –i potser inconsciència- i poca informació es
llençaven a recórrer mars ignots.
No cal dir la importància que tingué el segle XV en
aquest procés: a la segona meitat
d’aquesta centúria es produeixen fets cabdals com la
travessia del cap de Bona Esperança i
l’arribada al Carib dels europeus. Fou –permetin-nos la
llicència- una mena de big band
nauticogeogràfic.
Als segles següents, l’ona expansiva d’aquest gran esclat
trasbalsà el món. Aquest
trasbals es produí en tres llindars. El primer llindar
està format pels agosarats mariners i
navegants que obren noves rutes en mars fins llavors
desconeguts, almenys pels europeus.
El segon llindar estava composat pels mercaders i
financers genovesos, florentins, o
venecians, que finançaven i fins i tot participaven (com
el florentí Amerigo Vespucci), en
les expedicions, esperant trobar noves rutes que
apropessin les zones productores als
mercats europeus.
No hem d’oblidar que aquests mercaders formaven part d’una
àmplia xarxa de
contactes que abastaven des de les principals ciutats
europees com Florència, Venècia,
Gènova, Lisboa, Sevilla, Londres, Anvers, Bruges,
Amsterdam, Lübeck, Frankfurt,
Nuremberg, Leipzig, etc., fins als mes petits fonducks de les costes de
Berberia, Egipte,
Turquia i el Llevant mediterrani.
De ben segur, aquesta extensa xarxa de relacions
possibilità la gran activitat del tercer
llindar, format per cosmògrafs, geògrafs, cartògrafs i
altres savants, que des dels seus
centres de treball, ja fossin Venècia, Leipzig, Saint Dié
o Dieppe, elaboraven les noves
Imago Mundi.
Per il·lustrar, encara que sigui de manera superficial,
el procés d’aprenentatge del
sistema general de vents del món (representat per fletxes
als mapamundis de les figures I i
II), presentem cinc exemples, tres a l’oceà Atlàntic, un
al Pacífic i el darrer a l’Índic.
3.1 La volta dels Sargazos
Es té notícia que l’any 1291 els germans genovesos
Ugolino i Vadigno Vivaldi van
carregar de mercaderies dues galeres, van travessar l’estret
de Gibraltar i es van llençar
Atlàntic enllà amb la intenció d’arribar a les Índies per
una ruta occidental. Mai més no
se’n va saber res i per tant no sabrem mai què els va
impulsar a emprendre l’aventura. No
obstant això, el fet que carreguessin dues galeres amb
mercaderies fa pensar que la
informació que devien de tenir sobre què hi havia a
l’altra banda de l’oceà i com s’hi podia
arribar els degué semblar prou seriosa.
Aquest suposat coneixement, es va anar convertint en real
en el transcurs del segle XIV.
A mida que genovesos, mallorquins, portuguesos,
castellans i altres pobles mariners
s’aventuraven per les costes nord-occidentals d’Àfrica
(Fernández-Armesto, 1993), anaven
acumulant el coneixement dels fluxos de vent i corrents de
l’oceà Atlàntic.
Tant és així, que podem saber pel document de l’expedició
del mallorquí Joan Móra a les
Canàries l’any 1366, que els viatges cap aquelles
contrades ja no eren un fet ocasional o
esporàdic (Fernández-Armesto, 1993).
Aquests navegants seguien la costa nord-occidental
d’Àfrica empesos pels vents i
corrents de component NE que bufaven des del SW de la
Península ibèrica.
Però aquests vents i corrents que feien fàcil l’anada,
dificultaven la tornada. Buscant un
retorn més fàcil, les naus anaren cap al NW, i això els
portà a descobrir els arxipèlags de
Madeira primer, i de les Açores després. I en aquestes
latituds trobaren els vents de
component SW, que els permetien posar rumb de tornada cap
a la Península ibèrica, tot
fent la volta dels Sargazos, perquè solcaven
aquest mar (figura III) (Cortesao, 1990).
3.2 La volta da Mina
L’infant portuguès Enric el Navegant anava organitzant
expedicions cada vegada més al
sud de les costes africanes. L’interessava trobar or
africà a l’anomenat Rio d’Ouro. El seu
capità Diogo Cao, als anys 1484-85, anava posant padraos a la costa
occidental africana, a
mesura que anava assolint més milles cap al sud. Aquest
avenç no es feia sense dificultats.
Corrents i vents van cap el nord en tota la costa
occidental entre Sud-Àfrica i el golf de
Guinea (figura IV). Cao va haver de posar tot el seu
coneixement mariner a prova.
Mitjançant l’ús assenyat de les brises marines i de terra
i sense allunyar-se més de 15 milles
de la costa, arribà a posar el darrer padrao als 22º de latitud
sud. La tornada implicava sortir
mar enfora, una vegada passat el Cap Verd, per poder anar
a buscar, com ja em vist abans,
els vents de l’oest a la latitud de les Açores. Aquesta
volta l’anomenaven la volta da Mina,
en ser la ruta de tornada de les naus que venien amb l’or
obtingut a Mina, a l’actual Ghana
(Cortesao, 1990).
3.3 El cap de les
Tempestes
Bartolomé Dias prengué el relleu de Cao. Dias partí de
Lisboa la tardor de 1487 i arribà als
29º de latitud sud. Mirà d’anar més al sud, però els
vents bufaven en direcció contrària
amb força. Dias va intentar durant cinc jornades navegar
contra el vent i el corrent, sense
aconseguir avançar. Llavors prengué una decisió
temerària: va navegar mar endins, cap a
l’oest, i va trobar vents del NW que el van portar a uns
40º de latitud sud, on bufaven vents
de l’W que el menaren de nou cap a Àfrica.
Després de dies i dies esperant guaitar terra, va decidir
posar rumb cap al nord. Quan van
veure terra, aquesta no anava de nord a sud com
esperaven, sinó que es disposava d’oest a
est: havien passat el cap que anomenaren de les Tempestes
(figura V).
A partir d’aquest moment, els viatges cap a l’Índic es
feien de manera que, en arribar al
Cap Verd, les naus anaven a fregar les costes brasileres
(linia de de punts figura V), per
poder atènyer les latituds on els vents bufen de l’W, i
ser empeses cap a l’Índic.
3.4 El Carib
A l’hemisferi nord, Cristòfol Colom amplià l’esquema de
la volta dels Sargazos. Seguint
els vents alisis, que ja eren ben coneguts, des de les
costes africanes fins a les illes de Cap
Verd, navegà dies i dies fins que arribà a les Antilles.
Per fer el viatge de tornada, va pujar
a latituds més altes per cercar els vents de NW, que el
retornaren cap a la Península ibèrica
(figura VI).
Així doncs, al començament del segle XVI, les rutes
marítimes atlàntiques cap a l’Àfrica
Occidental i Oriental i Amèrica s’establiren, com un
enorme vuit, d’acord amb la circulació
general dels vents i corrents (figura VII).
3.5 La vuelta del Oeste o
de Poniente
Les Filipines van ser descobertes per Magalhaes el 1521,
en el decurs de la primera volta al
món. A partir d’aleshores, es feren força viatges en
aquelles illes, que tenien com punt de
sortida el virregnat de Nova Espanya. La tornada però,
era quasi impossible, car calia
lluitar contra l’implacable alisi. Per això el retorn
“natural” era pel cap de Bona Esperança,
que a més de ser molt més llarg, passava per rutes i
indrets controlats pels portuguesos.
El frare agustinià Andrés de Urdaneta va proposar al virrei
de Nova Espanya, Velasco, la
realització d’una expedició per trobar una ruta de
tornada des de les illes Filipines al
virregnat, pel Pacífic. Cal dir que Urdaneta havia passat
deu anys navegant pel que
anomenaven el Moluco (les illes de les
tan cobejades espècies), abans de fer-se frare, i tenia
guanyada fama de cosmògraf. És possible que pensés que al
Pacífic Nord es reproduïa el
mateix esquema de vents que Colom posà en evidència als
seus viatges per l’Atlàntic nord.
El fet és que Urdaneta va aconseguir convèncer el virrei
Velasco i el propi rei Felip II per
muntar una expedició. Així, el setembre del 1564 es va
fer a la mar des del port d’Acapulco.
Travessà l’oceà i arribà a Manila, de la qual partí el
1565 en direcció nord, passant pel Japó,
fins a trobar el corrent avui conegut per Kuro-Shivo, que li va
permetre d’arribar fins als 40º
o 43º de latitud nord i trobar els vents contraalisis de
component W que l’empenyeren fins
a les costes de Califòrnia, des d’on va arribar de nou a
Acapulco. El viatge des del virregnat
de Nova Espanya fins a les Filipines durava unes 8-10
setmanes. El viatge de tornada
durava entre quatre i set mesos (figura VIII).
3.6 L’Índic: la superació
dels monsons
A l’oceà Índic, els monsons dictaven la seva llei. Quan
els europeus explotaven la ruta a
la Xina pel cap de Bona Esperança, havien de respectar un
calendari estricte i fer, segons
l’estació, dos itineraris diferents: només els vaixells
eixits d’Europa el gener arribaven al
canal de Moçambic abans de les tempestes de juny i podien
de seguida remuntar cap el
nord, empesos pel monsó.
Els retorns s’efectuaven el gener per aprofitar el monsó
d’hivern i arribar al cap de Bona
Esperança abans de maig i juny, els mesos perillosos
(figura IX).
Figura IX
Els holandesos ja havien format la Companyia Holandesa de
les Índies Orientals per
concentrar tot el comerç amb les seves colònies de
l’Índic. El 1611, el capità Brouwer,
navegant per compte d’aquesta companyia, descobrí una
ruta diferent, sense utilitzar els
monsons. En lloc de seguir la ruta tradicional que des
del cap de Bona Esperança pujava
vers Madagascar, va seguir cap a l’est mantenint-se a la
latitud en la qual dominen els
anomenats roaring fourties -els quaranta
bramadors, per la força amb que bufen
constantment -, que des del cap de Bona Esperança el
conduïren directament, passant molt
al sud de
Madagascar i de l’Índia, fins a Indonèsia. Aquesta ruta va permetre guanyar un
any de temps en evitar l’escala a l’Índia (línia contínua
de la figura X).
A mesura que els temps passaven, el coneixement científic
i tècnic s’anava incrementant,
permetent que els velers ampliessin les seves singladures
per tots els oceans del món. El
perfil del navegant va evolucionar, i ja no era la
barreja de guerrer-aventurer-navegant,
sinó que assolí al segle XVIII, un nivell científic
excepcional en navegants com ara Cook,
Lapérouse, Jorge Juan, Malaspina, etc.
Serà possiblement a partir d’aquest segle, que el fet
d’enregistrar les incidències i
esdeveniments a bord (als quaderns de bitàcola i diaris
de bord) esdevindrà un hàbit,
sensiblement millorat per la pròpia formació dels
capitans i oficials que anaven agafant el
comandament de navilis i arribant a llocs de
responsabilitat en les administracions de les
monarquies del temps de la Il·lustració.
4. Els treballs de Matthew
Fontaine Maury.
4.1 Els Wind and Current
Charts
Malgrat els progressos en l’art i ciència de la
navegació, els viatges tenien un grau
d’incertesa que feia que la durada pogués variar molt per
a un mateix itinerari.
Hem de recordar que Maury, en el seu viatge a bord del Falmouth els anys 1831-33
com a
oficial responsable de la navegació, es va adonar de
l’escàs profit que podia treure de
l’experiència nàutica d’altres navegants quan decidia
emprendre una llarga travessia:
“Las derrotas a la India y a la Australia, lo mismo que
al Atlántico meridional, eran tortuosas.
Las derrotas desde los Estados Unidos por el Atlántico
del Norte especialmente eran aún más
sinuosas y dignas de atención, atravesando el océano de
diferente modo y en todas direcciones.
De tal manera se efectuaban estos viajes, que para ir
desde los puertos del Norte-América al Cabo
de Buena Esperanza, casi se cruzaba el Atlántico tres
veces. [...] Todos los buques iban por un
camino y volvían por otro.
Después de escrupulosas investigaciones acerca del origen
de estas derrotas, hemos podido
averiguar que eran tradicionales, y efectuadas a la
aventura por primeros navegantes del océano.
Así los navegantes seguían las derrotas de los que les
habian precedido y habian explicado.”
(Maury, 1851)
En la ruta cap a Rio de Janeiro a bord del Falmouth va concebre la
idea d’una carta que
representés els vents i corrents de l’oceà. Però no va
tenir oportunitat de realitzar-la fins
que no va ser nomenat responsable del Dipòsit de Cartes i
Instruments l’any 1842.
Portava poc temps en aquesta oficina, quan es va posar a
examinar els vells quaderns de
bitàcola i diaris de bord mal endreçats al soterrani del
Dipòsit pel Departament de Marina.
A mitjans de l’any 1843, les seves investigacions li van
permetre escriure un article
titulat Blank charts on Board Public Cruisers,
en el qual proposava unes cartes en blanc, amb
paral·lels i meridians indicant la longitud i latitud,
que havien de ser omplertes pels
capitans, enregistrant les rutes dels seus vaixells i
indicant també la direcció del vent i la
seva força, els corrents i altres fenòmens que tinguessin
com a variable principal un rumb.
Paral·lelament, Maury va començar la compilació d’una
carta de l’Atlàntic Nord amb el
propòsit d’enregistrar les rutes dels vaixells en totes
les estacions de l’any, amb els
corrents, vents dominants, temperatura de l’aigua, etc.
Al principi tenia la intenció de
dibuixar a la carta la ruta de cada vaixell (figures XI,
corresponent a l’estret de Florida, i
XII, corresponent a l’oest del cap d’Hornos), però aviat
va veure que això seria impossible a
l’escala adoptada (1 polzada per grau), i va decidir
tabular els resultats i no marcar la ruta.
No va ser fins la tardor de 1847 que les seves
investigacions, que es van allargar cinc
anys, van arribar a un punt en el qual va poder publicar
el seu primer Wind and Current
Charts of the North Atlantic. Aquesta carta
estava totalment basada en la informació que va
extreure dels vells diaris de navegació retirats pel
Departament de Marina.
A principis de 1848, Maury va presentar el que ell
anomenava Abstract Log for the use of
American Navigators (figura XIII, exemplar fet
a l’època pel capità del vaixell Nightingale),
una mena de formulari per enregistrar els esdeveniments
observats a bord. Estava pensat
per assegurar la cooperació dels navegants en la
recollida d’informació per perfeccionar les
seves cartes. Contenia deu pàgines amb els formularis en
blanc.
El propòsit d’aquest petit document era explicar les
cartes de vents i corrents recentment
publicades i donar instruccions als navegants per omplir
adequadament el formulari en els
seus viatges. Els capitans havien d’introduir cada dia en
aquest diari de navegació la
latitud i longitud, la velocitat dels corrents en nusos,
la variació del compàs, la lectura del
termòmetre, tant per a la temperatura de l’aire com de
l’aigua a les 9 de cada matí, l’estat
del baròmetre, abans, durant i després d’una tempestat,
amb els canvis en la direcció del
vent durant el temporal, i altres fenòmens com
l’albirament de balenes, aus, pluges i boires,
etc. Quan fossin degudament plens, aquests diaris de
navegació havien de ser tramesos a
Maury a l’Observatori, on la informació seria processada.
També se suggeria que es llencessin per la borda ampolles
ben tapades amb la longitud,
latitud i la data del moment del llançament. I quan un
les arreplegués, s’havia d’anotar,
també als diaris de navegació, la posició, la data i hora
del moment de la recollida.
Aquells que estiguessin d’acord de cooperar en aquestes
tasques rebrien de franc un
exemplar del Wind and Current
Chart of the North Atlantic.
La successiva addició de nous materials en aquest
document possibilità que l’any 1851
publiqués un volum titulat Explanations
and Sailing Directions to Accompany the Wind and
Current Charts, el qual va arribar a
tenir en les darreres edicions 1.257 pàgines. Aquesta
obra contenia, sense massa ordre, tots els materials que
Maury considerava d’utilitat per al
navegant: taules de temps de navegació per a diverses
parts de l’oceà, extractes de diaris
de navegació de diferents vaixells i correspondència amb
els seus col·laboradors. A més,
també hi afegí material que havia publicat en altres
llocs. Així hi trobem, a l’edició de 1851,
seccions amb el títol següent: El corrent
del Golf i el comerç de Charleston, Corrents
del mar,
Circulació general de l’atmosfera, etc.
Maury va predir que, si se seguien les seves indicacions,
el promig de 55 dies de viatge
entre Nova York i Rio de Janeiro per la vella ruta es
podia escurçar entre 10 i 15. Aquesta
predicció es va veure acomplida pel veler WHDC Wright
de Baltimore. Aquest veler anava
comandat pel capità Jackson; va partir de Baltimore
carregat de farina i amb una còpia dels
Wind and Current Chart of the North Atlantic publicat per Maury
l’any anterior. El capità
Jackson va evitar els dolldrums de l’Atlàntic que
es trobaven en la ruta tradicional, la qual
prenia rumb cap a Àfrica per evitar el cap de Sao Roque, que
sobresurt de les costes
brasileres a l’Atlàntic Sud. Es pensava erròniament que
els alisis i els corrents feien
impossible per a un vaixell navegar prop de la costa, tot
vorejant el cap. Amb la ruta
normal era impossible evitar la zona de les calmes equatorials
o dolldrums, que alentien –o
deturaven -, la marxa dels vaixells durant dies i a
vegades setmanes.
El capità Jackson va seguir les indicacions de Maury: “seguiu el
rumb sense por, i si és
necessari, feu bordades, cenyint prop de la costa”. En les dades
que Maury havia recollit dels
vells diaris de navegació hi havia observacions de
navegants que per raons desconegudes
havien navegat prop de la costa nord del cap de Sao Roque
i en comptes de corrents
contraris, n’havien trobat de favorables. Jackson va anar
a Rio en 35 dies. La tornada la va
fer en 40.
Això creà un interès considerable per les noves cartes i
el nombre dels marins que volien
cooperar s’incrementà d’any en any. Maury volia evitar
des de feia temps fonamentar les
seves investigacions en vells manuscrits i polsosos
diaris de navegació de temps passats,
realitzats sense mètode i sense, o amb molt poques, dades
sobre els fets de què ell volia
tenir informació. I gràcies a les col·laboracions d’un miler o més de vaixells que ca